Ahir fosquet vaig anar a fer una estona al Pont d'en Gil i em va passar una cosa ben curiosa:
En primer lloc dir que estava petat de turistes que volien la foto de la posta de sol... Mentre anava des de l'aparcament cap al pont, vaig veure una filleta que estava ben tota sola a les roques que hi ha entre el camí i la costa. Semblava amoinada i vaig deduir que s'havia perdut. Li ho vaig demanar i es va posar a plorar confirmant les meves sospites. Vaig mirar de tranquilitzar-la, li vaig demanar si acabaven d'arribar o si ja estaven marxant d'allà quan havia perdut als seus pares, també el seu nom i la seva edat. Em va dir que acabaven d'arribar i li vaig dir que no ploràs que l'acompanyaria a buscar els seus pares. A mesura que arribavem al pont va començar a veure grups de gent però no veia els seus pares i va plorar encara més. Jo la vaig tranquilitzar de nou dient-li que més endavant també hi havia gent.
Finalment vam trobar els seus pares i ells el primer que li van dir era que ja era hora de que apareixés. Jo els hi vaig dir que s'havia perdut i ells van i em contesten que no s'havia perdut que la nena estava amb ells
Jo els hi vaig dir que estava més de 100 metres darrera ells plorant i que si que estava perduda. En sentir aixó van començar a renyar a la filleta dient-li que ells no estaven dispostos a esperar-la cada cop que ella s'aturava. Evidentment ella va tornar a plorar...jo li vaig dir que no ploràs que ara ja els havia trobat i m'en vaig allunyar, sense esperar ni tant sols l'agraiment d'aquells pares, ja que si ho hagués fet, em temo, que encara seria allà esperant.
És molt trist que aquets pares anteposin la posta de sol al benestar de la seva filla.
Per ella va aquesta foto, una de les que vaig fer....
Fuji X100, ISO 400, f/11 i 42 segons.
Marcadores